De Reus al Pantà de Siurana

Obro els ulls però el despertador encara no ha sonat. És dissabte i al rellotge de la tauleta de nit les set en punt brillen amb un vermell digital. Per què carai no sóc capaç de dormir una mica més el dia que podria descansar? Mira si en sóc de desgraciat....

Passen ben bé dues hores fins que la Guru es lleva i podem pujar a la moto. Mentrestant aprofito per llegir una mica tot escoltant el Double Live Gonzo de Ted Nugent. El paio està com un llum i és tan ultradretà que al seu costat José Maria Aznar i els seus sequaços semblen membres de la Internacional Socialista però és música de cap de setmana. Fet i fet, és música de fer brunzir la Marauder. La resta m'importa entre poc i gens.

Ja són les deu quan enfilem la carretera d'Alcolea i fem treballar el motor mirant cap a Les Borges del Camp. No hi ha massa trànsit i el tros de que separa Reus del coll d'Alforja resulta un passeig agradable. En poc més d'un quart d'hora ja estem fent la processó de tombs a dreta i esquerra que ens enfilen per la comarcal 242. El motor no va gaire sobrat i començo a pensar en quina serà la meva següent moto un cop la pugui portar, però de moment prou feina tinc a aprendre a gaudir d'aquesta.

Cinc minuts després de Les Ventes, on, com sempre, hi havia aturats una bona colla de motoristes, arribem a Cornudella. Travessem el poble partint-lo pel mig lentament, en tercera i sense ganes de córrer. Un parell de sonats en avancen a tota velocitat embotits en els seus monos de pell i amb els seus cascs brillant en daurat, velocistes de cap de setmana amb el canell triturat de tant donar gas al motor. Un d'ells ens saluda amb un gest fugaç de la mà i tots dos ja s'han perdut camí de Prades abans que jo els pugui tornar la salutació....

Quan arribem a l'alçada bar Íntim, deixem enrere la seva terrasseta, vencem la temptació d'aturar-nos a fer una cervesa fresca i, girant a la dreta, ens acostem al pantà de Siurana. La moto ens porta gairebé flotant fins el mur de formigó que s'enfonsa en les aigües i que uneix les dues ribes amb un camí ample per on avui passegen mitja dotzena d'excursionistes.

Lligo el meu casc d'Evel Knievel i la Marauder queda aparcada per sobre de la petita vall que forma la sortida d'aigua de la presa, uns metres per sobre de l'escampall de xiprers que s'aferren indecisos a les parets del barranc. Un glop d'aigua fresca i arrossego les botes pel caminet que voreja el pantà sota un sol de justícia. Portem deu minuts encara no de passeig quan ens creuem amb quatre francesos vermells que ja tornen cap als cotxes. Semblen cansats però xerren animadament en arribar a la nostra alçada. Enmig de la massa d'aigua blava i brillant, un parell de canoes deixen un solc blanquíssim al darrere palejant rítmicament. Ho haurem de provar, ens diem amb la Guruz, sembla divertit.

Uns quaranta minuts després, hem trobat un racó on el riu Siurana corre enfurismat entre els còdols i l'ombra ens convida a seure i reposar. Encenc el tercer Camel del matí i penso que dissabtes com aquest són el motiu pel qual em vaig comprar la moto...

Ser del Barça és el millor que hi ha!

La Plaça de Prim a vessar de barcelonistes eufòrics (i força mamats, la veritat). Jo també n'estava d'eufòric (i de mamat), per a què enganyar-nos? Força Barça!

Born to be wild!!!

Fa mitja hora que ja tinc carnet de moto, camarades!!!

La brigada mòbil del carall

No sé per quina conjunció de cabalístiques circumstàncies, durant els anys que vaig passar a secondària les vagues i les manifestacions eren el pa nostre de cada dia. Així, sense pensar-hi gaire, recordo les aturades per la vaga general, les de la guerra o una a raó d'una batussa entre un pseudo-hippie del sindicat d'estudiants i un pseudo-nazi dels que voltaven per l'antiga sala de jocs Màtic.

Avui, tot escoltant en Basté i la seva crònica en directe dels ninots que impedien el pas als seus companys d'universitat, he recordat què poc que m'estimava els piquets informatius que bloquejaven les portes de l'institut. Malgrat que mai vaig ser un estudiant modèlic em costava d'entendre amb quin dret aquells energúmens em barraven el pas. I això que solia estar d'acord amb les seves reivindicacions! Però, com bon juantxi que sóc i com que sempre he preferit que m'esbotzin el cap a que se'm prohibeixin les coses, per les bones o a base de crits mai em van mantenir fora de l'institut gaire estona.

Dit això, pel que fa a les movilitzacions estudiantils que s'estan duent a terme a can Fanga no em puc posicionar ni a favor ni en contra de les seves demandes. El poc que sé del pla de Bolonya és que té nom de salsa, que a la meva parella li costarà quatre anys en comptes de tres obtenir el títol d'infermeria i que resulta imparable perquè no depèn de la Generalitat sinó d'instàncies superiors (entengui's per superior, el parlament europeu).

En qualsevol cas, seguir la beta d'alguns mitjans interessats i reduir l'estat d'ànim dels estudiants a una rabieta per una nova (i ja ni sabem quantes en van) reforma educativa és simplificar els fets. La realitat és que la societat viu en un estat permanent de tensió i qels joves no se n'escapen. La dificultat d'accedir al mercat laboral, els problemes d'adquisició d'una vivenda, la pèrdua de poder adquisitiu, les tensions polítiques... aquests i molts altres factors són els que tiben tant la corda que la farà petar per un costat o altre.

Però i els mossos? Quina és la causa de la seva crispació? Quin va ser el motiu de la resposta desproporcionada i salvatge que va acabar amb diversos periodistes ferits? Què van fer els vianants als quals van colpejar? Segurament l'informe que ha encarregat en Saura no ens donarà cap resposta acceptable i seguirem immersos en el joc de despropòsits al qual es dedica la Conselleria d'Interior des que el marit d'aquella senyora que deia ser anti-sistema se'n va fer càrrec. Ep! I que consti que joc sóc massa encabronat, corrupte i malparit per a ser mosso d'esquadra. És clar que vistes les circumstàncies actuals, potser no...

I no es pot dir precisament que le spolítiques populistes que ens ariben des de les Espanyes ens aportin gaire pau d'esperit. Ajuts a la dependència que s'aproven per llei però pels quals no hi ha pressupost, subvencions per tal que els joves lloguin pis que es perden en el purgatori de la crisi, el finançament autonòmic promès i repromès que no es signa... ZP ens ha donat, com diria un bon amic i millor estrella del rock, per la pala. I per on ens podria donar la dreta em fa por d'imaginar i tot!

I, parlant de populisme, mentre a Barcelona es discuteix l'actuació policial de la brigada mòbil dels mossos d'esquadra i en Saura pixa fora de test, a Reus en Carles Pellicer i la seva trouppe han encetat una tournéefent el sòmines de barri en barri. La idea d'apropar-se al ciutadà, senryors polítics, no és ni nova ni original. Fer-ho de manera tan electoralista està més suat que els mitjons de Fraga Iribarne i fa el doble de pudor.

Neva contra nostra. Fins aviat, camarades!

Dos mesos sense escriure res al blog i han sorgit tres-centes mil novetats, ja té collons la cosa. Se m'han acumulat el canvi de feina (amb un horari que em té fora de casa tot el dia) amb un atac de mandra i, sense adonar-me'n, seixanta dies ben bons en que he desaparegut del ciberespai..

Les vides dels meus soferts quatre lectors han continuat sense cap crisi apocalíptica i a Reus, malgrat que l'oasi polític és ja un record llunyà, la gent de la CORI segueix generant notícies que fan caure en el més terrible dels ridículs la resta de partits. L'alcalde que se'ns dona de baixa del Círcol, el Pirata que comença a preparar les maletes per anar-se'n a Brusel·les i els nervis de la classe dirigent a flor de pell. Mentrestant, l'hàbil Carles Pellicer segueix amb la seva croada anti-socialista sense saber massa bé què diu cada cop que obre la boca davant la premsa (cosa que ja no és novetat si és que ho ha estat mai), aquell paio del PP que no em dignaré ni a esmentar continua immers en la seva mediocritat habitual i els dos socis del PSC que comencen a escagarrinar-se pensant que el caramelet de l'ajuntament els pot dependré del Messies del Rocanrol les següents eleccions. Més divertit no podria ser tot plegat. Ni més juantxi...

I enmig del batibull polític ahir es va fer pública una notícia que em va posar d'un humor més dolent que de costum: els Whiskyn's van fer públic que es prenen un descans de llarga durada i que aquesta serà la seva gira de comiat. Des d'aquest blog els voldria agraïr el que ha estat una de les experiències personals i professionals més enriquidores de la meva vida en compartir amb ells dues gires de manera oficial com a road-manager i molts concerts com a simple barrut que els buidava la nevera del camerino. Amb ells he anat a Argentina i Uruguai, amb ells he passat les més salvatges nits desvetllat i amb ells he après com funciona un grup on la política habitual no és l'excès de drogues i d'alcohol cada concert (cosa que en deu anys d'arrossegar-me pels escenaris encara no havia tastat). He conegut gent interessant i pesats de mena en tot aquest temps, m'he estat a punt de xafar la cara amb el road manager d'una de les grans bandes catalanes per ells (però a punt a punt) i he après que treballar per un amic és aclaparador però que estableix un nivell de complicitat que no sabia ni que existís. He conegut grans músics i persones dements i he tingut el gran plaer de sentir-me part de Whiskyn's sense ser res més que el seu road-manager perquè des del primer dia se'm va deixar entrar al seu cercle sense excloure'm mai ni quan la nostra relació laboral es va acabar...

Amb la retirada de la banda de Reus per excel·lència perdem un molt bon grup (sempre infravalorat) però ens quedem amb unes grans persones. Joanet, encara que ara visquis a can Fanga i vagis de copes amb aquella colla de paios que mai em suportarà (i davant dels quals sempre et faré quedar malament, què hi farem) sempre seràs la meva estrella de rock (local) preferida. Nando, Manel, Gerard, Àngel, i per què no, Oriol, Charly i Montse, una abraçada a tots plegats, camarades. Ens veiem als escenaris, ens veiem on somniar no ens costi gens. Fins sempre.

Incubus - Megalomaniac

Un post ràpid amb una cançó collonuda dels Incubus. I amb una lletra a joc amb la qualitat de la música.

Rocanrol i Jayne Mansfield

Aquesta nit de Cap d'Any he vist un altre cop The Dark Knight i m'ha tornat a impressionar el treball magistral de Heath Ledger en el paper de Joker, una visió molt personal i dotada d'uns tocs psicopàtics dignes de The Killing Joke. Encara trasbalsat per la veu regurgitada del príncep del crim, he comprovat que encara em quedava una quarta part del meu havà a la boca i una mica menys de mitja ampolla de cava a la nevera. Amb aquestes privisions encara podria veure una altre peli i com que em venia de gust alguna cosa lleugera n'he posat al reproductor una d'aquelles que em descarrego sense moltes ganes però sabent que l'acabaré veient un dia o altre.

The girl can't help it explica una història força intrascendent i ben típica dels anys cinquanta. Una rossa tonta amb una figura espectacular i un pobre desgraciat lleig i sense futur coincideixen enmig d'un argument absolutament agafat per les pinces i s'acaben estimant per sempre més. Explicat així fa venir ganes de tirar el DVD per la finestra, oi? Però el que ha convertit The girl can't help it en una petita obra de culte són dos detalls: primer (però no el més important) el paper de rossa de pot l'interpreta Jayne Mansfield, la qual va ser el paradigma de la dona tonta que ens van voler col·locar als anys 50. La senyora de Paul Mansfield havia estat conilleta de Playboy igual que la tristament cèlebre Marilyn Monroe, i aquest era el primer paper protagonista que va interpretar. Malgrat el seu cervell privilegiat (tenia un coeficient intel·lectual superior a 160, el que és una salvatjada) mai va aconseguir sortir dels papers estúpids que li assignaven i així ha passat a la història. Igual que la Bettie Page i juntament amb la ja esmentada Norma Jean, és una de les icones femenines dels anys cinquanta..

Però a mi el que m'ha agradat de la peli és la seva banda sonora. De fet, la història és més una excusa per a presentar gairebé una dotzena llarga d'actuacions que res més. Per la pantalla desfilen Little Richard, els Platters, Fats Domino o Gene Vincent. De tota manera jo em quedo amb el Twenty Flight Rock que interpreta un genial Eddie Cochran i que té una lletra clarament sexual i descarada.