Córrer no és de covards

De tots és sabut que, per norma general, els futbolistes no són uns Jacints Verdaguer precisament. Les perles lingüístiques que deixen anar quan volen sortir del tòpic "el futbol és així" ens han llegat frases que sobreviuran als esportistes que les han emès. Però de tant en tant, en diuen alguna que et fa pensar, com ara el títol d'aquest post, un gir propi a una sentència meritòria del bo d'en Xarli Reixach. I és que, veient la sortida d'en Puigcercós del govern de la Generalitat, poca cosa més m'ha vingut al cap.

Les feines, camarades, no es poden deixar a mitges. I no parlo precisament del fet de deixar la Conselleria de Governació, sinó del fet que ERC seguirà recolzant el PSC-PSOE malgrat la vergonyosa derrota soferta a les eleccions de diumenge passat. Pel que sembla, el "bany de realisme" que en Joan Ridao deia que els havien donat s'ha esvaït en la immensitat dels despatxos que ocupa la gent del partit republicà. I és que deuen ser uns despatxos molt grans perquè des que els ocupen se'ls fa difícil seguir veient els ulls a la militància i la Catalunya que defensaven, desdibuixada en el paisatge llunyà, cada dia s'assembla més a Espanya.

Córrer no és de covards quan es fuig d'un govern a Madrid que ens tracta com a nens i que ens dona un caramel després de fotre'ns un clatellot. Córrer no és de covards quan les teves bases corren amb tu cap a una línia d'arribada que avui em sembla especialment lluny. Córrer, en definitiva, no és de covards si es corre en alguna direcció. Només sembla inútil quan es corre cap a un clot i hom ho fa somrient. I més si allí t'esperen en Montilla i companyia amb les pales preparades per a colgar-t'hi ben colgat.

PS: diumenge vaig coincidir amb l'alcalde al meu col·legi electoral i, com sempre, em va semblar un paio simpàtic i un polític que sap molt bé el que fa. Quina llàstima que el que fa no m'agradi gairebé mai...

Jeff Healey, R.I.P.

Una de les poques coses bones que té ser un freaky dels collons com jo és que descobreixo noves maneres de distrure'm amb una facilitat pasmosa i encadenant un hobby estúpid amb un d'inútil. Així, ara m'he enganxat al joc online de City of Heroes, una aventura interactiva on ets un super heroi (el somni de la meva vida!!!) a partir d'una ressenya de fa un parell d'anys a una revista especialitzada en comics. De la mateixa manera, gràcies a veure la pel·lícula Road House fa una pila d'anys, hi vaig descobrir un músic de blues que s'ha convertit en un dels meus preferits, en Jeff Healey.

Tota aquesta introducció ve donada pel fet que avui, mentre esmorzava, he llegit al diari que aquest artista extraordinari ens ha deixat als 41 anys per culpa d'un càncer. Jeff Healey, cec des de nadó degut un blastoma de retina, va començar a tocar la guitarra als tres anys i als disset ja havia format el trio amb el que es donaria a conèixer, batejant-lo amb el seu propi nom. Va gaudir d'una efímera presència massiva als mitjans de comunicació especialitzats a finals dels vuitanta gràcies a la seva aparició (tal i com us he esmentat abans) a la pel·lícula Road House, protagonitzada per Patrick Swayze (qui, dissortadament, també ha fet públic que pateix una rara forma de càncer de pàncreas).

Amb el tamps va anar deixant de banda els concerts, les gires i el blues i es va decantar més cap al jazz dels anys quaranta, arribant a emetre dos programes de ràdio referents al mateix durant varis anys. Malgrat la seva ceguesa, dominava la guitarra de meravella (jo sento una especial debilitat per les seves interpretacions amb bottleneck) i, als darrers anys, també tocava la trompeta amb la seva banda de jazz.

Avui, al Playlist, temes d'en Jeff Healey (especial atenció a la versió de While my guitar gently weeps, que és tan bona o més que la original dels Beatles).

.

.
PLAYLIST 08-03-2008
1- Stop breakin' down
(The Jeff Healey Band, Cover to Cover, 1995)
2- It could all get blown Away
(The Jeff Healey Band, Feel This, 1992)
3- While my guitar gently weeps
(The Jeff Healey Band, The very best of the JHB, 1998)
4- Confidence man
(The Jeff Healey Band, See the light, 1988)
5- I'm tore down
(The Jeff Healey Band, Road House OST, 1989)
6- Yer Blues
(The Jeff Healey Band, Cover to Cover, 1995)
7- Don't let your chance go by
(The Jeff Healey Band, See the light, 1988)
8- Comunication Breakdown
(The Jeff Healey Band, Cover to Cover, 1995)

Swingin' London

Si en dona de tombs la vida! Aquest cap de setmana ha fet dos anys que vaig conèixer la Guruz una nit de gresca amb tres amics, tot celebrant la vigília del meu aniversari. Ens van presentar al Carrasclet quan ja portàvem tots plegats més copes de les que són recomanables en mirar de lligar, però tot i això l'endemà ja en tenia el telèfon!

Aquest any, per donar-nos una alegria, ens hem escapat a Londres a fer el turista i, ja ho veieu, juantxi com sóc no me'n vaig poder estar de passar pel museu de cera i fer-me unes fotos amb el gran Spider-Man (entre moltes altres, però amb una imatge freaky meva ja en tenim prou per avui).

Ja hi he anat tres cops a Londres però és que no me'n canso mai, quina meravella de ciutat... Aquesta setmana ja penjaré un post o altre sobre Holland Park, un dels llocs amb més encant de la Pèrfida Albion.

Zo Sun Il

El comunisme és una ideologia amb tants matisos que és fa difícil de definir. Si tenim en compte que el seu principal impulsor, en Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin pels camarades), ja va dissentir notòriament de la doctrina creada per Karl Marx pocs anys abans, s'entèn força millor el fet diferencial de tots els corrents que conformen el gran riu comunista.

Dit això, em va sorprendre molt veure la redifusió d'un reportatge sobre la República Popular Democràtica de Corea emès per la cadena Cuatro aquest cap de setmana. Es tractava d'una suposada tasca de periodisme encobert destinada a fer-nos veure les misèries del règim unipersonal de Pyongyang i, tot i que aquestes terribles mancances se'ns fan òbvies amb cada minut de metratge, també se'ns planteja constantment la pregunta de com han aconseguit aquests informadors enregistrar tantes i tantes imatges i fer-les sortir del país quan, segons ells ens mostren, fins i tot els e-mails que escriuen mentre estan a Korea són controlats per membres del partit.

Deixant de banda que el reportatge em sembla més un exercici de sensacionalisme que una altre cosa el que em va soprendre del mateix va ser el descobriment d'un tarragoní força curiós. Us parlo d'Alejandro Cao de Benós de Les y Pérez, com el seu nom indica, nascut en el sí del proletariat més humil. De fet, segons he pogut llegir en un blog super fatxa és el fill primogènit dels barons de Lés, comptes d'Argelejo i marquesos de Rosalmonte. Un exemple prominent d'home del poble, vaja...

El personatge en qüestió és un malalt que recolza aferrissadament el règim totalitari i el culte a la persona practicats a Corea del Nord, arribant a ser el creador de la primera pàgina web oficial de la República. La llista d'honors concedits al tal Alejandro és extensament ridícula i, a més, ostenta càrrecs i filiacions tan altisonants com Conseller Delegat del Front Democràtic Anti imperialista de Corea del Sud.

Jo de comunista en tinc poc o res i les meves idees tendeixen més a l'anarquisme que a una altre cosa (tot i que reconec que no puc ni vull treure'm de sobre l'etiqueta de català) de manera que em costa veure per què algú recolza un règim caduc i absolutista mal amagat sota la bandera roja. Encara em costa més d'entendre per què algú dedica la seva vida a la propagació de la absurda idea del comunisme que es té a la República Popular Democràtica de Corea, on s'han agafat els pitjors vicis del Maoïsme i s'han barrejat amb una tradició d'herència estrictament sanguínia, com demostra que el règim hagi passat de pare a fill, saltant-se pel forro els preceptes propis del comunisme. Com diria la meva estrella del rock local preferida "aquest paio està més faltat de carinyu que la cabra d'un circ".

Cues de pansa

La bona memòria deu ser la virtut més absent a la classe política. Sense entrar a fer una anàlisi històrica en detall, tots coneixem les mil i una batalletes que ens han mirat de fer empassar (com ja vaig dir a un post anterior) però pel que sembla ens prenen per idiotes i no aturen el seu vòmit implacable de falàcies.
La veritat és que no sé si això és perquè realment es pensen que som tan rucs que pensen que no ens n'adonem o és que tant se'ls en refot mentre encara quedi algú que els vulgui creure. En qualsevol cas, Josep Antoni Duran i Lleida és dels que s'apunta a aquesta política sense hemeroteques que tan agrada a les dretes. En els cartells de precampanya que omplen (i ho dic literalment) el metro de Barcelona ens presenta CiU com l'alternativa nacionalista viable amb frases com ara "A Catalunya se'ns respecta menys que abans". I jo li pregunto, menys que quan? Que quan vostès ens van vendre per trenta monedes de plata al PP de José Maria Aznar? O menys que quan ens venien al PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra pel mateix preu? Menys que quan vostè va fer el ridícul demanant (no, demanant no, somicant) una cartera qualsevol a Madrid? Siguem seriosos per favor! Que estem jugant amb els calers de tots els catalans i ja ens expolien prou des de la casa gran de la capital de l'imperi on no es pon el sol.
En aquesta mateixa línia, però operant a nivell local, la setmana passada el nostre estimat senyor Ortiz repartia medalles en referència a la remodelació de La Palma. Pel que es veu, que el projecte del casal de joves inclogui locals d'assaig per als grups de música de la ciutat és un mèrit que cal reconèixer a Àngel Cortadelles, antic regidor d'ERC. I jo que em pensava que aquesta era una de les coses que es van reivindicar l'any 1995 quan membres de diverses entitats de Reus vam ocupar La Palma el cap de setmana del 14 i 15 de Maig!! I, és més, n'estava convençut que els plànols que ens va mostrar el senyor Galofre per fer-nos callar (llavors regidor de cultura per part del PSC) ja contenplava aquests books d'assaig!!

O bé em convenen a mi les cues de pansa o bé als polítics del carall. Vosaltres què penseu, camarades?

Playlist 11-02-08

1- Tiny Dancer

(Elton John, Madman across the water, 1971)

2- Coming into Los Angeles

(Arlo Guthrie, Running down the road, 1969)

3- Gimme Danger

(Iggy & The Stooges, Raw Power, 1973)

4- One in a million

(Guns N'Roses, G N'R Lies, 1989)

5- Southern Girl

(Incubus, A crow left of the murder, 2004)

6- Cuanto te echamos de menos

(Dorian, 10.000 metrópolis, 2004)

7- Isburt

(Kerobia, Rose Escargot, 2006)

8- Massa

(Quimi Portet, Hoquei sobre pedres, 1997)

9- Moon River

(Audrey Hepburn, Breakfast at Tiffany's BSO, 1961)

10- So Begins the task

(Stephen Stills, Manassas, 1972)

11- The Weight

(The Band, Big pink, 1968)

12- Rojitas

(Extrechinato y tú, Poesía básica, 20001)

Us lloem, Senyor

L'autoritat moral és un bé intangible que ningú coneix del cert i del qual no n'hi ha una definició que s'ajusti al gust de tots. Això deu ser perquè de morals n'hi ha tantes com de persones i de moralistes gairebé tants com de religiosos. Aquest és un mal que no només s'adscriu als catòlics, per descomptat, i ni tan sols es limita als creients però, per desgràcia, és allí on més abunda.

Un exemple vergonyós ha estat el posicionamemnt polític de la conferència episcopal amb monsenyor Rouco Varela com sempre al capdavant. Ara resulta que ja no en tenen prou amb dir-nos com hem de viure aquesta vida i la posterior (suposant, que és molt suposar, que n'hi hagi una) sinó que a més, un cop acabats aquells temps de passejar sota pali amb un dictador, s'han emprenyat i se'ls ha fotut a la ceba que hem de votar el PP per tal de previndre no se sap ben bé quines catàstrofes bíbliques (i mai més ben dit).

Només ens faltava això! Com que a Espanya (i de rebot a Catalunya) només porten cinc-cents anys fotent mà en política i com que ara que tenim democràcia ja se'ls veu més el llautó, s'han acollonit i es veuen en la necessitat de plorar demanant un altre govern de dretes que, com tots sabem, han estat sempre els seus. Es veu que no en tenen prou amb tenir entre mans un païs amb una constitució aconfessional que, malgrat això, els afavoreix cultural i econòmicament per davant de la resta de religions sinó que, pobrets, tremolen perquè dolentots com ETA o els homosexuals deuen ser els dos genets de l'apocalipsi que sant Joan es va oblidar de descriure en les seves profètiques elucubracions. Així, originalment tindríem el cavall vermell (la guerra), el negre (la fam), el verd (la malaltia) i el blanc (la mort) i ara, arribats al segle XXI, caldria afegir-hi el violeta (els gais) i un amb els colors de la ikurriña o la senyera (que pel cas, a ells els deu semblar el mateix).

La resposta adient seria la de denunciar els acords existents entre el Vaticà i el govern de les Espanyes i deixar-los al mateix nivell que als budistes, els cienciòlegs o els hare Krishna, que és el que es mereixen. Ni un ral de l'erari públic cap als catòlics i ni un ajut més que els que reben la resta de religions els posaria al lloc que els pertoca moral i legalment. Però ja sabem que les coses no funcionen així. D'aquesta manera, les reaccions han anat des de la proposta de fer això mateix per part de partits com ICV o ERC fins a l'amenaça velada d'Alfonso Guerra passant pel tirar pilotes fora que ha protagonitzant Josep Antoni Duran i Lleida, el qual ha tingut la barra d'obviar el document de la Conferència Episcopal i acusar el PSOE de victimisme. I és que es paga un preu per ser amiguet de l'opus, ja se sap...

PS: Aquesta setmana ja tornaré a parlar del bo d'en Duran i Lleida perquè a Barcelona n'he acabat fins els trons dels seus cartells de pre campanya absolutament maliciosos i plens de mitges veritats.